MEDITACIÓ II

En aquesta meditació Descartes comença explicant que continua buscant alguna cosa certa però en el cas de no trobarla, aprendrà que no hi ha res de cert al món.
Per a això recorda la inadecuació dels sentits per aconseguir-ho:

"Així doncs, suposo que tot el que veig és fals; estic convençut que res del que la meva mentidera memòria em representa ha existit mai; penso que no tinc sentits; crec que cos, figura, extensió, moviment, lloc, no són sinó quimeres del meu esperit "

El geni maligne, com hem vist en l'anterior meditació, ens fa dubtar de tot, de tot el que els sentits proporcionen, i fins i tot, d'aquell procés intel·lectiu en què consisteixen les operacions matemàtiques.

Ara bé, malgrat aquestes accions del geni, que impedeixen fins i tot estar segurs d'alguna cosa, hi ha una sola cosa que ens diu Descartes, de la qual està segur:

 "Precisament d'això, que estic pensant. Que totes les altres coses al voltant i dins meu siguin falses no obsta, en absolut, perquè mentre jo pensi en elles, decideixi si són o no falses, aquest mateix pensar existeix. Encara arribi a la conclusió que res és real, aquesta mateixa conclusió ha estat generada per l'acte de pensar; he pensat aquest pensament; jo existeixo mentre penso. Per tant, en dubtar de tot, fins i tot que pugui dubtar, estic pensant, i aquest pensament és real, autèntic, existent."

 Amb això arribem al famós "Penso, per tant existeixo", una frase que ens fa veure la teoria de Descartes, que de forma resumida es podria explicar, dient que com ell està pensant en aquestes coses continuament fa que existeixin i per tant mentres les pensi i dubti sobre elles ell estarà existint.

El següent pas és determinar què som nosaltres, que ens defineix com a humans. Descartes rebutja considerar-nos com animals racionals, no perquè sigui una definició falsa, sinó perquè la seva demostració és massa difícil d'explicar i tindria que explicar que és el racional i l'animal. Llavors decieix, definirnos com una combinació de cos i ànima. No obstant, per la hipòtesi del geni maligne, demostra que no podem fiar-nos de que posseïm atributs físics.Mes tard se n'adona de que n'hi ha una possible teoría que compleix el requisit de pensar. Tot i que es pensi malament, estic pensant; de manera que, per això, existeixo. És, doncs, el pensament la facultat que em converteix en humà.

El pensament no engloba, tan sols, aquelles activitats merament intel·lectuals o racionals sinó que qualsevol acte que inclogui pensament és real, per exemple imaginar, perquè encara que imagini alguna cosa falsa o, estic imaginant i per tant s'enllaça amb el pensament ja que no podríem imaginar sense pensar. Un altre exemple és el sentir, perquè la capacitat sensitiva, tot i poder ser falsa, participa també en el pensament.

Finalment Descartes posa l'exemple del troç de cera per explicar aquestes teories. Comença desprivint el troç de cera amb les tipique caracteristiques de la cera; és dura, és freda, encara conté el dolçor de la mel i olora a les flors de les quals habia sigut recollit. 

A continuació apropa el troç de cera al foc i veu com les principals caracteristiques descrites van desapareixent però tot i qu hagi canviat la cera segueix allà, diferent, pero segueix allà mantenint la seva essència.

Però, si és així, que és el que tenía el troç de cera que li concedia la seva essencia?

Naturalment no era gràcies als nostres sentits, ja que tot això ha canviat i, tot i així, segueix sent la mateixa cera. El que queda, és que es tractava d'alguna cosa extensa, flexible i canviant. Aquests són els únics aspectes de la cera que sabem amb seguretat, afirma Descartes, però no percebem el tros de cera gràcies a la visió, el tacte o l'imaginació, sinó que és possible en virtut d'una "inspecció de l'esperit". Si coneixem els objectes sensibles no és, pels mateixos mitjans sensibles, sinó que només els conec mitjançant el recurs al pensament, ja que quan prenem una decisió que abarca una mica més que el que proporcionen aquelles tres facultats bàsiques podem estar totalment equivocats.

"Jo, que semblo concebre amb tanta claredat i distinció aquest tros de cera, per ventura no em conec a mi mateix, no només amb més veritat i certesa, sinó amb majors distinció i claredat? Doncs si jutjo que hi ha la cera perquè la veig, amb molta més evidència se segueix, del fet de veure-la, que existeixo jo mateix. En efecte: podria ser que el que jo veig no fos cera, o que ni tan sols tingui jo ulls per veure cap cosa; però el que no pot ser és que, quan veig o penso que veig (no faig distinció entre ambdues coses), aquest jo, que tal pensa, no sigui res. Igualment, si per tocar la cera jutjo que existeix, se seguirà el mateix, a saber, que existeixo jo. I el que he notat aquí de la cera és lícit aplicar-lo a totes les altres coses que estan fora de mi. [...] Sabent jo ara que els cossos no són pròpiament concebuts sinó pel sol enteniment, i no per la imaginació ni pels sentits, i que no els coneixem per veure'ls o tocar-los, sinó només perquè els concebem en el pensament, sé llavors amb plena claredat que res m'és més fàcil de conèixer que el meu esperit "

Per tant, hem arribat a dues veritats autènticament certes de les que no cal dubtar si no volem acabar en la ignorància i en la inexistència: la realitat del cogito, és a dir, del meu pensament, i la d'aquest  pensament com a nucli i base de l'existència humana.